En un drap blanc, es projecten diverses formes, humanoides i humans, en petits espais quadrats i rectangulars que formen l’estructura d’un edifici visible des de l’exterior. Suspesa per cordes, una dona es puja a la paret de l’edifici a la recerca d’un espai buit. Ella busca el seu lloc. Sense èxit, s’eleva cap al cel, cap al buit, cap al no res. Una altra dona amb un vestit negre vaga en la foscor. Un punt de llum creua el seu camí. La llum s’escapa. La llum comença a il·luminar cada part del seu cos de forma fragmentada. Braços, cames, tronc, ventre. Tres punts separats entre si. Cada un d’ells il·lumina parts del cos, però no tot el cos. Una mà es va encendre, una altra es va encendre, i enmig de la foscor. Parts del mateix cos que són parts de cossos diferents que cap punt de llum pot assolir. Una recerca incessant seguida d’esgotament. El panteix, el desmai.

(Paulo Pinto, Ne Varietur, Edição Catalã)