Els herois i heroïnes no són d'adamantium i diamants, els de veritat han passat una nit molt fosca, llampegada de temors i malsons perquè saben que avui han de repetir la seva lluita sota el llum de l'anonimat. Poques són les vegades que somriuen de felicitat i moltes són les que ho fan per humanitat, per professionalitat i vés a saber tu per què més pot somriure algú que arrenca víctimes a la mort, mai sabre exactament que mou a aquells que troben la força interna essent al cor del mateix infern; amor?
L'estrèpit d'una petita bomba hidràulica trenca el silenci de l'albada per deixar caure l'aroma a cafè molt abans del primer raig de sol com un elixir que ha perdut l'efecte i només roman el seu hàbit sempre al costat de la solitud. Omplen el seu pit d'aire tímidament i amb la por de quedar-se a mig camí perquè en uns minuts començarà el seu dia.
Salades i petites són les llàgrimes que no cauen, absorbides per les mascaretes que ens han clonat el somriure, que ens estrenyen la felicitat, desaparegudes entre les fibres amb gust d'impotència a felicitat i mai a parts iguals.
Perduts entre els llums que els han marcat, canviants, incerts i de vegades ofegats per la foscor, immersos en la precarietat d’aquells que han fet els ulls grossos per molts anys, que van tenir l’oportunitat de preparar-se abans d’arribar al punt sense retorn.
Traïts, traïdes pels seus dirigents, que sense escrúpols i amb poc o gens de respecte per la vida humana, tret de la seva, han practicat la desídia, covards que s'ho miraran de reüll m'entres endinsen la seva mirada entre les dades.
Aquests herois, aquestes heroïnes que dins de bosses de brossa, llueixen el blanc, el verd, el groc o el blau per uniforme, lluiten com a fantasmes entre túnels de servei, sense ser respectats per la seva feina i els hi deixem recollir almoina a les vuit del vespre.
Es fa el silenci d'una nit glaçada, ara ja, ha fugit la darrera bafarada d'un cos malmès que ha estat tractat pel patiment amb morfina i sedants; S'obren nous camins, empedrats de somnis trencats, per promeses que seran oblidades. Són boira que desapareixerà en despuntar d'un nou dia sense que ningú els vegi marxar.
Notícies que desinformen, viatges a cinquanta anys enrere, confiats per la tecnologia que jugarà el seu paper més important a la història, perquè aquesta vegada no viatjaran bits, ni es connectaran ordinadors ni telèfons, aquesta vegada viatjarà l'esperança en la seva essència més pura i connectarà mirades, d'amor i compassió, de força i empenta per fer un minut més, una hora més, una abraçada més, un pas més.
Per cada pèrdua, un guany, per cada plor, una alegria, per tornar a sentir la força del batec del cor; plegats fem aquest camí amb ganes de parar paranys a l'àlgebra i posar els números a favor nostre. Potser som els nostres pitjors enemics.
Això va d'egoisme versus esperança, va de pocs versus tots, va de l'amor a la vida, de l'amistat, de fer pinya perquè aquesta vegada tots i totes tenim el mateix enemic i ni tan sols hem aconseguit fer un front comú.
Perquè els veritables herois i heroïnes són anònims i mai admetrien aquest atribut, fan vida dins el seu pentagrama de cara B que pocs coneixerem mai; perquè l’educació, la sanitat i la justícia mai haurien de penjar de la política per molt que aquesta vulgui ser omnipresent.
Necessito creure en la humanitat, en l’esperança, vull fondre’m en una abraçada i rebre petons m’entres respiro profundament sense por a morir.
L'estrèpit d'una petita bomba hidràulica trenca el silenci de l'albada per deixar caure l'aroma a cafè molt abans del primer raig de sol com un elixir que ha perdut l'efecte i només roman el seu hàbit sempre al costat de la solitud. Omplen el seu pit d'aire tímidament i amb la por de quedar-se a mig camí perquè en uns minuts començarà el seu dia.
Salades i petites són les llàgrimes que no cauen, absorbides per les mascaretes que ens han clonat el somriure, que ens estrenyen la felicitat, desaparegudes entre les fibres amb gust d'impotència a felicitat i mai a parts iguals.
Perduts entre els llums que els han marcat, canviants, incerts i de vegades ofegats per la foscor, immersos en la precarietat d’aquells que han fet els ulls grossos per molts anys, que van tenir l’oportunitat de preparar-se abans d’arribar al punt sense retorn.
Traïts, traïdes pels seus dirigents, que sense escrúpols i amb poc o gens de respecte per la vida humana, tret de la seva, han practicat la desídia, covards que s'ho miraran de reüll m'entres endinsen la seva mirada entre les dades.
Aquests herois, aquestes heroïnes que dins de bosses de brossa, llueixen el blanc, el verd, el groc o el blau per uniforme, lluiten com a fantasmes entre túnels de servei, sense ser respectats per la seva feina i els hi deixem recollir almoina a les vuit del vespre.
Es fa el silenci d'una nit glaçada, ara ja, ha fugit la darrera bafarada d'un cos malmès que ha estat tractat pel patiment amb morfina i sedants; S'obren nous camins, empedrats de somnis trencats, per promeses que seran oblidades. Són boira que desapareixerà en despuntar d'un nou dia sense que ningú els vegi marxar.
Notícies que desinformen, viatges a cinquanta anys enrere, confiats per la tecnologia que jugarà el seu paper més important a la història, perquè aquesta vegada no viatjaran bits, ni es connectaran ordinadors ni telèfons, aquesta vegada viatjarà l'esperança en la seva essència més pura i connectarà mirades, d'amor i compassió, de força i empenta per fer un minut més, una hora més, una abraçada més, un pas més.
Per cada pèrdua, un guany, per cada plor, una alegria, per tornar a sentir la força del batec del cor; plegats fem aquest camí amb ganes de parar paranys a l'àlgebra i posar els números a favor nostre. Potser som els nostres pitjors enemics.
Això va d'egoisme versus esperança, va de pocs versus tots, va de l'amor a la vida, de l'amistat, de fer pinya perquè aquesta vegada tots i totes tenim el mateix enemic i ni tan sols hem aconseguit fer un front comú.
Perquè els veritables herois i heroïnes són anònims i mai admetrien aquest atribut, fan vida dins el seu pentagrama de cara B que pocs coneixerem mai; perquè l’educació, la sanitat i la justícia mai haurien de penjar de la política per molt que aquesta vulgui ser omnipresent.
Necessito creure en la humanitat, en l’esperança, vull fondre’m en una abraçada i rebre petons m’entres respiro profundament sense por a morir.